Cicle polític i ruptura democràtica
Ens trobem immersos
en un cicle político-electoral en què es juga la possibilitat de concreció de
la ruptura democràtica amb el règim del 78 plantejada pel cicle de lluites socials.
Aquest cicle de mobilització va començar arran el gir austericida del govern
Zapatero la primavera de 2010, que va tenir una primera expressió la vaga
general del 29 de setembre i va irrompre
amb el moviment el 15 de maig de 2011.
S’ha obert una crisi
de règim, política, sòcio-econòmica i nacional a Espanya i Catalunya. En
definitiva una crisi democràtica on la majoria percep que la política es fa
en favor d’una minoria. La idea d’un poble front a oligarquia político-financera
ha arrelat a base d’un intens activisme social, polític i cultural.
La política
d’austeritat i aprofundiment de les polítiques neoliberals de destrucció de
drets i polítiques de benestar en perjudici de la immensa majoria de la població, així com l'opció per salvaguardar els actius
immobiliaris del gran capital financer per sobre de l’atenció al dret a
l’habitatge, van ser iniciades
pel govern de Zapatero, aprofundides pel govern de Rajoy i la complicitat dels governs d’Artur Mas. La
reforma de l’article 135 de la Constitució l’estiu de 2011, així com el
projecte d’Associació Transtlàntica pel Comerç i la Inversió (TTIP en anglès)
les hem d’entendre com iniciatives per blindar constitucionalment aquesta opció
política.
Després de diverses
experiències i temptatives prèvies en el terreny polític, la irrupció de
PODEMOS a les eleccions europees de 25 de maig de 2014 ha posat sobre la
taula la possibilitat concreta d’amenaçar el
règim del 78, les polítiques d’austeritat, el sistema de partits i el poder
de les oligarquies en el camp del cicle electoral.
L’esquerra
política i el sindicalisme existents han
mostrat els seus límits per donar resposta política i connectar amb una
mobilització i uns anhels populars articulats amb nous estils i noves formes.
Uns límits lligats als compromisos amb el règim de la transició, la cultura de
la derrota i la subordinació a lògiques del règim, així com a la
desestructuració política, cultural i generacional de la classe treballadora,
que no opera políticament com a tal, si
no com a part del poble oposat a l’espoliació de l’oligarquia financera i la
desdemocratització de la societat.
És en aquest element democràtico-populista, on la contradicció
poble/oligarquia és central, on sorgeixen noves expressions polítiques,
construïdes sobre lideratges forts que poden articular la diversitat i desestructuració fruit de la crisi, així
com sobre la comunicació de masses de les xarxes socials, el sorgiment d’una
nova generació de periodistes i comunicadors i l’assalt a les grans televisions.
Centralitat i
ruptura democràtica
L’esgotament de la
mobilització social i la dedicació d’esforços a la intervenció en el cicle
electoral té riscos per a un projecte de ruptura democràtica. En especial, si
l'intervenció en el camp de joc del cicle político-electoral es fa en
Donat aquest
escenari, on insistir en aquesta estratègia passa per la i l’apelació
al desig de canvi en uns entorns mediàtics hostils, hi ha el risc de desarrelari i desconnectar del fenomen de fons, la construcció del poble en el seu
conflicte amb l’oligarquia financera,del qual PODEMOS i la d’altres experiències
n’han estat una expressió.
D’una o altra manera, ens trobem davant de la vella tesi de l’esquerra de què el que cal és substituir la vella socialdemocràcia, fer de socialdemòcrates en comptes dels socialdemòcrates per obligar els capitalistes facin de capitalistes. El problema d’aquesta tesi és que obvia que la crisi de la socialdemocràcia té a veure amb la possibilitat històrica del seu projecte, lligat al desenvolupament del pacte de classes de postguerra, un pacte que es va donar en unes determinades condicions i que ha estat trencat per l’oligarquia financera.
D’una o altra manera, ens trobem davant de la vella tesi de l’esquerra de què el que cal és substituir la vella socialdemocràcia, fer de socialdemòcrates en comptes dels socialdemòcrates per obligar els capitalistes facin de capitalistes. El problema d’aquesta tesi és que obvia que la crisi de la socialdemocràcia té a veure amb la possibilitat històrica del seu projecte, lligat al desenvolupament del pacte de classes de postguerra, un pacte que es va donar en unes determinades condicions i que ha estat trencat per l’oligarquia financera.
De que no hi ha
programa viable volent simplement substituir el que queda de la socialdemocràcia
(que ha perdut la partida des dels 70) es deprèn que no és moment de moderar l’audàcia,
sinó d’ancorar-se en posicions de confrontació amb el capital financer
intervenint i limitant els seus mecanismes de reproducció, d’aposta per un
programa de repossessió de les majories, de potenciació d’un teixit productiu més
democràtic i de refundació d’Europa sobre altres bases.
D’altra banda, com
arran del 15M, també ens trobem davant la confusió de les tècniques de les
ciències socials i les ciències de la comunicació amb la teoria social. Les
tècniques comunicatives, l’anàlisi i interpretació de dades són ciències
auxiliars que han mostrat el seu potencial descriptiu i la seva utilitat
pràctica, però no poden substituir els
projectes polítics -ni explicar els fenòmens sòcio-polítics- que tenen a
veure amb subjectes socials reals en el seu devenir històric i que no són un
mer agregat de posicions, d’eixos, tendències demoscòpiques i memes.
Contràriament a
aquesta sortida centrista i mediàtica de la cruïlla estratègica, cal
reivindicar la potència del procés de construcció popular iniciat en aquest cicle de mobilització i politització. Cal
reconnectar amb l’articulació d’unitat popular, amb el protagonisme col.lectiu,
amb la mobilització, amb la creació de base social i proposta ciutadana, i impulsar l’aliança que pugui ser capaç
d’alterar la correlació de forces i de portar a terme la ruptura democràtica.
I cal fer-ho apelant
a les intuïcions reforçades durant aquests anys d’empoderament ciutadà,
reinventant -o recuperant- la relació entre llibertat, igualtat i democràcia.
Apelant a un nou imaginari que s’ha obert pas i a noves solucions per refundar
el pacte social. Solucions que entronquen amb el vell concepte radical de
democràcia republicana - i en els drets humans- en el qual la llibertat no pot ser entensa
sense la garantia de les condicions materials que sustenten la vida,
l’existència. Perquè seguim sense voler ser mercaderia en mans de polítics i
banquers! Reapropiem-nos de les nostres vides!
Luis Juberías i Edgar Manjarín
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------
Publicado en Catalunya Plural el 27/04/2015 http://www.eldiario.es/catalunyaplural/opinions/Cicle-politic-centralitat-ruptura-democratica_6_381521860.html
Ciclo político, centralidad y ruptura democrática
Nos hallamos inmersos en un ciclo político-electoral
en el que se juega la posibilidad de concreción de la ruptura
democrática con el régimen del 78 planteada por el ciclo de luchas
sociales. Este ciclo de movilización comenzó a raíz del giro austericida
del gobierno Zapatero durante la primavera de 2010, que tuvo como
primera expresión la huelga general de de 29 de septiembre e irrumpió
con el movimiento de 15 de mayo de 2011.
Se ha
abierto una crisis de régimen, política, socioeconómica y nacional en
España y Cataluña. En definitiva, una crisis democrática donde la
mayoría percibe que la política se hace en favor de una minoría. La idea
de un pueblo frente a la oligarquía político-financiera ha arraigado a
base de un intenso activismo social, político y cultural.
La política de austeridad y profundización de las
políticas neoliberales de destrucción de derechos y políticas de
bienestar en perjuicio de la inmensa mayoría de la población, así como
la opción de salvaguardar los activos inmobiliarios e hipotecarios del
gran capital financiero por encima de la atención al derecho a la
vivienda, fueron iniciadas por el gobierno de Zapatero, profundizadas
por el gobierno de Rajoy y han contado con la complicidad de los
gobiernos de Artur Mas. La reforma del artículo 135 de la Constitución
el verano de 2011, así como el proyecto de Asociación Transatlàntica
para el Comercio y la Inversión (TTIP en inglés) las hemos de entender
como iniciativas para blindar constitucionalmente esta opción política.
Después de diversas experiencias y tentativas previas en el terreno
político, la irrupción de Podemos en las elecciones europeas de 25 de
mayo de 2014 ha puesto sobre la mesa la posibilidad concreta de poner en
jaque al régimen del 78, las políticas de austeridad, el sistema de
partidos y el poder de las oligarquías en el campo del ciclo electoral.
La izquierda política y el sindicalismo existentes han mostrado sus
límites para dar respuesta política y conectar con la movilización y
unos anhelos populares articulados en torno a nuevos estilos y formas.
Unos límites ligados a los compromisos con el régimen de la transición,
la cultura de la derrota y la subordinación a lógicas del régimen, así
como a la desestructuración política, cultural y generacional de la
clase trabajadora, que no opera políticamente como tal, sino como parte
del pueblo opuesto a la expoliación de la oligarquía financiera y la
desdemocratización de la sociedad.
Es en este
elemento democrático-populista, en que la contradicción
pueblo/oligarquía es central, donde surgen nuevas expresiones políticas,
construidas sobre liderazgos fuertes capaces de articular la diversidad
popular, fruto también de la desestructuración social ligada a la
crisis, así como sobre la comunicación de masas de las redes sociales,
el surgimiento de una nueva generación de periodistas y comunicadores y
el asalto a las grandes televisiones.
Centralidad y ruptura democrática
El agotamiento de la movilización social y la dedicación de esfuerzos a
la intervención en el ciclo electoral tiene riesgos para un proyecto de
ruptura democràtica. En especial si la intervención en el campo del
juego del ciclo político-electoral se hace en función de una estrategia
de inflación de expectativas e intervención mediático-televisiva y una
vez contestada con la puesta en marcha de una campaña de hostilidad,
exclusión y acoso mediático, así como la concreción de la estrategia
propuesta este julio por Josep Oliu de lanzar un Podemos "de derecha" en
la operación de recambio generacional que es Ciutadans-Ciudadanos.
Dado este escenario, donde insistir en esta estrategia pasa por la
seducción de sectores centristas y la apelación al deseo de cambio en
unos entornos mediáticos hostiles, existe el riesgo de desarraigar de la
centralidad con radicalidad y de desconectar del fenómeno de fondo, la
construcción del pueblo en su conflicto con la oligarquía financiera,
del cual Podemos y otras experiencias han sido una expresión.
De una u otra manera, nos encontramos ante la vieja tesis de la
izquierda de que lo que hace falta es sustituir a la vieja
socialdemocracia, hacer de socialdemócratas en lugar de los
socialdemócratas para obligar a los capitalistas a hacer de
capitalistas. El problema de esta tesis es que obvia que la crisis de la
socialdemocracia tiene que ver con la posibilidad histórica de su
proyecto, ligado al desarrollo del pacto de clases de posguerra, un
pacto que se dio en unas determinadas condiciones y que ha sido roto por
la oligarquía financiera.
De que no hay programa
viable queriendo simplemente sustituir lo que queda de socialdemocracia
(que ha perdido la partida desde los 70) se desprende que no es momento
de moderar la audacia, sino de anclarse en posiciones de confrontación
con el capital financiero interviniendo y limitando sus mecanismos de
reproducción, de apuesta por un programa de reposesión de las mayorías,
de potenciación de un tejido productivo más democrático y de refundación
de Europa sobre otras bases.
Por otro lado, como a
raíz del 15M, también nos encontramos ante la confusión entre las
técnicas de las ciencias sociales y las ciencias de la comuniciación con
la teoría social. Las técnicas comunicativas, el análisis e
interpretación de datos son ciencias auxiliares que han mostrado su
potencial descriptivo y su utlidad pràctica, pero no pueden sustituir a
los proyectos políticos – ni explicar los fenómenos sociales- que tienen
que ver con sujetos sociales reales en su devenir histórico y que no
son un mero agregado de posiciones, ejes, tendencias demoscópicas y
memes.
Contrariamente a la salida centrista y
mediática ante la encrucijada estratégica, es necesario reivindicar la
potencia del proceso de construcción popular iniciado en este ciclo de
movilización y politización. Es necesario reconectar con la articulación
de unidad popular, con el protagonismo colectivo, con la movilización,
con la creación de base social y propuesta ciudadana, e impulsar una
alianza que sea capaz de alterar la correlación de fuerzas y de llevar a
cabo la ruptura democrática.
Y hay que hacerlo
apelando a las intuiciones reforzadas durante estos años de
empoderamiento ciudadano, reinventando –o recuperando- la relación entre
libertad, igualdad y democracia. Apelando a un nuevo imaginario que se
ha abierto paso y a nuevas soluciones para refundar el pacto social.
Soluciones que entroncan con el viejo concepto radical de democracia
republicana –y con los derechos humanos– en la cual la libertad no puede
ser entendida sin garantía de las condiciones materiales que sustentan
la vida, la existencia. Porque seguimos sin querer ser mercancía de
políticos y banqueros, ¡reapropiémonos de nuestras vidas!
Publicado en Catalunya Plural el 27/04/2015 http://www.eldiario.es/catalunyaplural/opinions/Cicle-politic-centralitat-ruptura-democratica_6_381521860.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada