Contra els polítics

 per Quim Cornelles, Óscar Guardingo, Luis Juberías, Núria Llabina, Marc Llaó, Pere Lluna i Adriana Sabaté

L'objectiu de retornar la dignitat a la política no ha de ser un altre que el de fer política en coherència amb la nova realitat. Noves formes de fer política per a noves propostes polítiques. Ens trobem en l'etapa de la fi del consens social, on el règim constitucional ja no és capaç de legitimar el mode capitalista d'acumulació que en aquest cicle es caracteritza per desposseir les classes populars dels seus drets fonamentals. La crisi de representació, l'escenari de corrupció institucionalitzada del complex polític-empresarial i el bloqueig institucional a la participació ciutadana en qualsevol estadi de l'esfera pública, suggereixen una profunda crisi política. Vivim la crisi del sistema de partits de la segona restauració borbònica. Especialment, dels partits del règim. Això es deu al col·lapse del torn bipartidista. Però la crisi no només afecta els partits del bloc bipartidista sinó que s'amplia al que fins ara hem anomenat l'esquerra transformadora.

L'esquerra transformadora està abocada a situar-se en el nou espai polític sorgit arran de l'esgotament polític del règim constitucional de 1978. L'obertura d'un nou procés constituent ens sembla com una prioritat ineludible. Per això, parlem de noves formes de fer política per superar el paradigma del bipartidisme. Perquè siguem o no un partit del règim, una cosa està clara: fins ara hem assumit les dinàmiques i inèrcies pròpies d'aquest. L'esquerra transformadora no pot viure obsessionada pels sondejos electorals quan el vell món s'ensorra davant els nostres nassos. Siguem capaços de trencar d'una vegada per totes amb el règim i deixem de participar en el seu joc. Un joc amb les cartes marcades. Sortim de la closca interna de les nostres organitzacions i guaitem l'horitzó. Acabem les lluites de poder estèrils. Avui dia les batalles internes es redueixen a una: qui és Règim i qui no. O dit d'una altra manera: qui està per la reforma del model constitucional de 1978 i qui està per la ruptura. En cas contrari no haurem entès res.

Haver estat partícips durant dècades del joc polític del règim ha propiciat que hàgim estat desbordats pels nous moviments socials. En part s'ha donat per la nostra pròpia inacció però fonamentalment ha estat fruit de la incapacitat d'efectuar una lectura estratègica més enllà de les dinàmiques institucionals i de les lògiques quotidianes a curt termini. Hem pecat d'un excés de tacticisme que ens ha impedit veure el progressiu i estructural biaix neoliberal que ha anat adquirint el règim constitucional de 1978. L'exemple que ho expressa és sens dubte, el sorgiment del 15M, esclat d'indignació ciutadana que ha situat en el debat polític la qüestió de la democràcia. És imperatiu assumir que hem estat desbordats per començar a extreure conclusions de com situar-nos políticament en aquest escenari de fi de cicle. A dia d'avui, és ingenu pensar que la via institucional podrà garantir qualsevol dels drets fonamentals que ens han estat usurpats, almenys des d'una perspectiva global i integral. Per això parlem de crisi política i de legitimitat. De col·lapse democràtic. No queda una altra que pensar la funcionalitat de la política en perspectiva de construir la democràcia del 99%. Noves formes de fer política per a un instrument que sigui útil en aquesta realitat concreta.

Això requereix aixecar el cap de la lluita concreta, i òbviament de la demoscòpia, per tractar de veure en perspectiva. Això suposa estar atents als nous actors sociopolítics que estan reflexionant políticament, mentre que s'estan apoderant. Moviments que estan sent capaços de dimensionar a la lluita sociopolítica la garantia dels drets fonamentals mitjançant la desobediència civil, l'apoderament i la solidaritat. Això suposa qüestionar els models organitzatius clàssics, precisament perquè la revolució de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) i el 2.0 ens doten d'eines més eficients i participatives. No repetim les actituds cardenalícies del segle XV davant l'invent de la impremta. Per què ens aferrem a reproduir les mateixes línies organitzatives que fa 20 anys? Per què caiem sempre en l'abstracció de la necessitat imperiosa d'enfortir i consolidar l'organització quan potser el que falta és anàlisi en perspectiva i estratègia d'intervenció en el conflicte social?

La realitat ens exigeix ​​entendre el perquè en molts aspectes hem estat desbordats. Només cal fer una ullada als últims quinze anys per veure com els nous subjectes no organitzats políticament han aconseguit visualitzar la crítica al sistema econòmic i fer propostes alternatives concretes de manera molt més eficaç que nosaltres des de les nostres organitzacions polítiques. Posem l'exemple de la ILP de la PAH, que si bé és cert que la majoria de les seves propostes van en la línia del que hem defensat els últims anys en matèria d'habitatge, el cert és que el nostre discurs, traduït en esmenes tombades en una tarda, era estèril i tot just arribava a ningú. Si pretenem confluir, convergir i integrar lluites amb aquests actors en base a objectius concrets i dinàmiques mobilitzadores, hem rebaixar identitarismes i estèrils patriotismes de partit, començar a actuar amb humilitat i fer autocrítica per així construir confiances. En definitiva, posar-nos al servei dels moviments en lluita, que no estan per rebre lliçons, sinó més aviat tot el contrari. De fet, les lliçons les estem rebent nosaltres. D'això tractava la iniciativa #ElCarrerAlCongrés impulsada per la Fundació Nous Horitzons i la Fundació l'Alternativa que va tenir lloc a la Universitat de Barcelona el dilluns 18 de febrer, la valoració va ser molt positiva al nostre entendre. Aquests actors no ens voten, no militen en les nostres organitzacions, i és més, ens critiquen. Però acceptem ja d'una vegada que mai construirem cap alternativa nosaltres sols, sense els que no ens voten, sense els que no militen a les nostres organitzacions ni sense els que ens critiquen.

Un dels obstacles en l'avenç cap a aquestes noves formes de fer política és el de la 
 hiperidentificació amb això que anomenem classe política, els polítics. Generalment, ens sentim polítics, diferents, però polítics, perdent al seu torn tant temps a destacar les diferències que hi pugui haver entre ells i nosaltres com a tancar files al voltant del concepte gairebé eteri de política. La realitat és que una majoria social està fins al capdamunt dels polítics. "No som mercaderies en mans de polítics i banquers" cridava la plaça. No volem simpatitzar ni expressar solidaritat alguna pels polítics. Ocupen el poder per al lucre personal, salten de la política al consell d'administració de l'empresa que han privatitzat, donen subvencions i contractes a dit, fan clientelisme, malversen, extorsionen, fan xantatge, trafiquen amb la influència, i altres, que els dóna el càrrec públic. La corruptibilitat és un dels mecanismes essencials per a l'augment continuat de la taxa de guany de de les classes dominants. Especialment a Espanya i Catalunya, la corrupció s'erigeix ​​com "model productiu". No estem en la política però sí volem refer la política. Hem d'abandonar ja la prèdica i el mantra que repeteix que no tots els polítics són iguals, que volem regenerar la política. Això ens sona a canviar marques, actors, formes, però en cap cas, els fons. Hem de comprendre que quan un actor no estrictament polític critica la política, en definitiva, i ens costa massa veure-ho, el que critica és l'actual règim polític. És preceptiu deixar de corregir al ciutadà que diu que tots els polítics són iguals, i sumar a aquest ciutadà a les lluites contra el règim polític que ell i nosaltres detestem. Deixem de donar lliçons, perquè, tornem a reconèixer, el que percebem com antipolítica és política en majúscules. Volem deixar d'identificar-nos amb la classe política per poder construir una alternativa política. En definitiva, no volem ser polítics, volem ser militants i activistes per fer política. Si volem dignificar el concepte de política com gestió de la cosa pública en un moment de pèrdua de legitimitat d'aquesta, no valen discursos en abstracte, necessitem principis rectors clars i concrets: 
 


1 - Obrir debats, expressar les nostres pròpies contradiccions, no únicament en el àmbit 
 dels respectius òrgans o en l'intern de les nostres organitzacions sinó fer-
 públics, fent d'això un procés dialèctic d'assoliment de síntesi col·lectives 
 entre el de dins i el de fora. Evitar reglamentarismes i tractar de plantejar els debats 
 des del prisma purament polític. Precisament, obrir debats és una de les potencialitats del 2.0 com a eina política.

2 - Rebaixar l'identitarisme, especialment l'associat a sigles o paradigmes vells, de l'etapa ja esgotada de la concertació i el consens social. Evitar endogàmies que persegueixen posicions condescendents. Assumir la crítica entre actors, fonamentada prèviament en un reconeixement mutu, i fer autocrítica, tot això, per construir confiances que es tradueixin en convergències i confluències. De poc ens serveixen les propostes pròpies de llarg recorregut, si no hem estat capaços d'articular els fronts de lluita i la mobilització al seu voltant.

3 - Adaptar el nostre llenguatge a la realitat actual i a la necessitat d'articular majories socials més enllà de l'esquerra sociològica. Com articulem una majoria més enllà 
 de la unitat de les esquerres, un front democràtic del 99% que impulsi el o els processos constituents, suposa el debat estratègic de fons, l'essencial.

4 - Tenir clar que política és poder (o la reflexió al voltant de), i que avui en dia, el que 
 el gestiona és el polític oligàrquic, el que no només no ens representa sinó que forma part de l'oligarquia. Aquesta és la regla. Nosaltres no som polítics, som activistes, militants que fem política. Això comporta posicions contràries no només al polític oligàrquic sinó també al perfil de polític professional que estableix el seu projecte vital vinculat a la política, ja sigui institucional o als aparells dels partits. La lleialtat entre polítics en base a aquesta condició, o la necessitat de sortir a la foto de l'honorabilitat, són actituds que no afavoreixen aquesta exigència de fer les coses diferents.

5 - El valor de la política que nosaltres reivindiquem, no passa per gestionar les misèries 
 del règim. Fem política per canviar les coses, per a transformar la realitat, no per a legitimar certs escenaris d'aparent pluralitat que en realitat no ho són. La història ens demostra que podem guanyar.


Publicat a la revista Realitat el 6-3-2013 i a la revista Sin Permiso el 10-3-2013 ( en castellà)