Resolució de la Cèl•lula Ramon Casanellas del PCC davant la retallada de la despesa pública. 7 de juny del 2010

Ens trobem davant de grans canvis en les dinàmiques polítiques i socials. L’ofensiva del capital financer busca sortir de la crisi imposant ajustos neoliberals que suposen una retallada dràstica de drets dels treballadors i treballadores. Utilitza com a instrument d'acumulació i exercici de poder l'especulació amb el deute públic. El dramàtic és que aquest deute es va veure incrementat pel salvament públic d'aquest mateix capital financer en la primera fase de la crisi. Així mateix l'impacte de la crisi ha suposat un augment de la despesa (per polítiques de reactivació econòmica i per atenuar les conseqüències socials de la crisi) i una disminució de l'ingrés (fruit de la disminució de l'activitat econòmica). Si no aconseguim frenar amb mobilitzacions que culminin en una Vaga General a nivell europeu, significarà una derrota de la classe treballadora de gran trascendència.

A la Unió Europea la rigidesa macroeconòmica consagrada al Pacte d'Estabilitat, l'orientació neoliberal institucionalitzada del Banc Central Europeu -que els i les comunistes hem anat denunciant repetidament-, i la inexistència d'instàncies polítiques suficients per prendre decisions sobiranes, faciliten el xantatge que el capital financer imposa als pobles.

D'altra banda, els progressius canvis socials i culturals durant aquests anys, poden ara donar un salt de qualitat i consolidar-se. La xenofòbia i el racisme, i el rebuig de la política –per irrellevant o per intrínsecament perversa- esdevenen el sentit comú i són les bases per a una feixistització de la nostra societat. I tindran la seva expressió política: el neofeixisme del PP, el projecte polític de l'oligarquia financera per al nostre país.

El projecte estratègic del Front d'Esquerres connecta amb les millors tradicions del moviment obrer. I davant la situació actual afirmem que aquesta lluita antifeixista continua sent justa avui.

L'anterior període s'ha caracteritzat per una confrontació amb el projecte neofeixista del PP en el Govern d'Espanya i conservador i neoliberal de CiU a la Generalitat per una banda. I per l’altre, per la construcció d'una alternativa política: a Catalunya, el govern catalanista i d'esquerres; a Espanya, el govern democràtic de Zapatero. S’han gestionat part dels dividends del creixement econòmic i s’ha cercat una millora de la qualitat democràtica de l'Estat, reobrint qüestions tancades durant el procés de la Transició. Els i les comunistes de Catalunya hem contribuït a tots aquests canvis i els hem donat un caràcter més d'esquerres. Sense deixar de banda el moviment obrer, el moviment popular, el moviment solidari, el moviment feminista o el món de la cultura, hem actuat prioritàriament en la construcció d'instruments de mediació política (EuiA, la Coalició ICV-EUiA, IU) i apostat per la unitat de les esquerres en l'esfera política.


Ens trobem en una fase de canvi de la caracterització de la lluita de classes.

La unitat de les esquerres és imprescindible, però les contradiccions amb que s'enfrontarà seran molt fortes si gestiona el procés d'ajust i reducció de despesa pública, en especial quan la socialdemocràcia ha acceptat gestionar el projecte del capital financer com quelcom inevitable, en lloc de la gestió dels dividends del creixement..

Avui, la tasca central del Front d'Esquerres està en l'esfera social, amb un paper central dels sindicats. El centre de l'activitat dels i les comunistes ha de ser la mobilització i la construcció de teixit social i discurs d'esquerres en la mobilització contra els plans d'ajust imposats als pobles, per posar limits o destruir els instruments del capital financer. Serà aquesta acumulació de forces la que permetrà a mig termini que la unitat d'esquerres tingui un nou contingut: l'enfrontament i alternativa al projecte del capital financer en lloc de la gestió benèvola del mateix projecte.

A més, l'esfera catalana i fins i tot l'estatal de la lluita de classes es veuen superades per uns processos que ens vénen donats a nivell europeu. Els instruments polítics que tenim a Catalunya i a Espanya no són suficients per fer front a l'ofensiva de l'oligarquia financera, la resposta ha de ser a nivell europeu: regulació del capital financer, construcció política i democràtica de la UE i harmonització fiscal i social. Lamentablement la correlació de forces a nivell europeu és encara més adversa. En tot cas, hem de saludar i veure amb esperança la mobilització europea del 29 de setembre convocada per la Confederació Europea de Sindicats (CES). Un bri d'esperança!


Per això volem fer constar aprofitant la primera onada de retallades de la despesa pública i davant de l'actual conjuntura política que se’n deriva:


1.La Cèl•lula de Cultura Ramon Casanellas del PCC ratifica la seva posició contra la política d'ajust de la despesa pública, que s'expressa en el Real Decreto del Govern d'Espanya i la seva aplicació a Catalunya pel Govern de la Generalitat al Decreto aprovat en el Congrés dels Diputats i la seva aplicació a Catalunya pel Govern de la Generalitat, que són injustos, inacceptables i ineficaços per a la recuperació econòmica i que només serveixen als interessos del capitalisme financer especulatiu del nostre país i internacional.

2. La Cèl•lula de Cultura Ramon Casanellas del PCC defensa que s'han de mantenir les conquestes socials dels treballadors i treballadores i que sigui gravant els beneficis dels que són els responsables de la crisi econòmica. Que l'Estat mantingui i incrementi les prestacions socials i, sobretot, pugui fer polítiques de reactivació econòmica i creació d'ocupació.

3. La Cèl•lula de Cultura Ramon Casanellas del PCC està en contra de les retallades de sous als treballadors i treballadores del sector públic. Ens mostrem contraris a l'aplicació d'aquesta mesura per decret a Catalunya. Pensem que aquestes mesures són només l’antesala de retallades salarials i de condicions laborals de la resta de treballadors i treballadores.

4. El Govern de Catalunya hauria de reunir-se amb els sindicats i escoltar i recollir la seva proposta.

5. Els i les comunistes de la Cèl•lula de Cultura Ramon Casanellas donarem suport i ens mobilitzarem contra la política d'ajust i, per tant, contra el Real Decreto del Govern d'Espanya i el Decret de la Generalitat i les seves conseqüències.

6. Continuarem treballant per la unitat dels treballadors i treballadores, donant suport a les mobilitzacions i propostes dels sindicats i la creació d'una majoria social des de la mobilització i l'alternativa.

7. Treballarem perquè les esquerres tinguin més força a les properes eleccions catalanes, i ICV-EUiA sigui més determinant, i que poden evitar polítiques contràries als treballadors i treballadores i al servei dels mercats financers especulatius.

NOTES URGENTS A 16 DE MAIG DE 2010

“A la calle que ya es hora...”

El canvi de cicle polític s’ha consumat. Tot d’una i de cop. El somni d’un país que volia aguantar les batzegades de la crisi capitalista, com si d’una tempesta passatgera es tractés, sense prendre decissions i modificar l’statu quo, s’ha evaporat. La base social del govern democràtic de Zapatero està fracturada. El poble ha estat defraudat, el país subordinat a l’oligarquia financera. Queda enrera el temps de les paraules, arriba el temps de la lluita pel nostre futur.

1- La història s’accelera. Hi ha moments en què els dies són com mesos i els mesos com anys per la trascendència del que succeeix i que configurarà el futur per molt de temps. Fa ja uns anys i en especial els dos darrers que el temps històric s’ha accelerat. Ara, no obstant, hi ha un salt en el conflicte social en aquest país, un ritme vertiginós s’imposa.

2- El govern de Zapatero va optar per aprofitar els dividends del creixement passat i el superhàbit pressupostari per aguantar que la crisi passés o que la solució estava en mans d’altres, i després seguir com a tal cosa. Les anàlisis serioses de la crisi posen en evidència fins a quin punt això no era possible. El marge de maniobra de Zapatero per acontentar a tots va acabar fa temps, havia d’optar i ho ha fet.

3- El poder del capital financer subjuga els pobles i deixa cada cop menys marges de decissió. Ara només es pot prendre la decissió de retallar, i de retallar segons el programa neoliberal d’ajustament. El problema no és el deute sinó l’especulació amb el deute. La sortida a la crisi no necessita austeritat, necessita estímul. En aquest sentit, és lloable i hem de recolzar les propostes de retallar despesa augmentant impostos a les grans fortunes, reduint despesa militar, etc... però no ens fem il.lusions: aquestes mesures no donaran els senyals “adequats” als “mercats”; només les mesures antipopulars ho faran. L’únic realista és la confrontació frontal a l’oligarquia financera il.legalitzant gran part de l’activitat financera especulativa, fent saltar pels aires les institucions financeres que guarden i apliquen la disciplina neoliberal, enfortint la democràcia, dotant-la d’un caràcter popular.

4- Arriba el temps de la lluita de classes descarnada. S’imposa la mobilització i la construcció d’organització popular. És imprescindible fer en mesos el que no hi és, ni s’ha fet en anys. Són moments en que la lluita ha de passar per davant de la quotidianitat i les inèrcies. Cal saludar la fermesa i mobilització dels sindicats de classe CCOO i UGT. Cal organitzar-se i donar resposta més i millor a nivell europeu. Cal treballar per aquesta mobilització, cal incrementar el compromís dels militants de les esquerres, de la gent més conscient. És el nostre deure històric.

5- La unitat dels treballadors, la unitat de les esquerres i la unitat dels comunistes són una necessitat cada dia més apremiant, indispensable per afrontar les batalles que s’aproximen. Les condicions d’aquesta unitat canvien amb l’escenari. S’obre un nou cicle polític, un escenari de recomposició de l’espai de les esquerres. Cal construïr un instrument polític a l’alçada que doni expressió a la lluita. IU i la coalició ICV-EUiA han de ser reforçdest i s’ha de sumar un front polític i social molt més ampli. S’ha acabat el temps de la unitat d’esquerres basada en el repartiment dels dividends del creixement econòmic de la darrera dècada, del possibilisme de decidir polítiques en el marge senses qüestionar el marc polític i la disciplina econòmica del capitalisme global dirigit per la oligarquia financera. Caldrà fer processos en mesos el que en França i Alemanya han durat anys. La unitat d’esquerres s’ha de bastir sobre noves bases, entorn al qüestionament i rebuig a la submissió ia les retallades antisocials que ens volen imposar als “mercats financers”.


6- Les dificultat amb que ens enfrontem són: una dècada d’escasa mobilització i organització popular, una hegemonia del pensament individualista i conservador, així com un deteriorament de la consciència de classe. Un gran repte és la divisió entre diferents segments de la classe treballadora amb condicions de treball i cultures molt diferenciades, així com un esperit de solidaritat de classe molt dèbil. La xenofobia i el racisme són una aposta per fer via en les classes populars per part de la dreta, oferint una resposta fàcil, fracturadora de la classe treballadora i subordinadora d’una part d’aquesta al projecte feixista de la dreta espanyola. Les retallades enles despeses públiquess atien el foc de la confrontació entre autòctons i estrangers pels recursos de “l’estat de benestar”, així com sobre el model d’autonomia, descentralització política i reconeixement de la plurinacionalitat de l’estat.

7-El neofeixisme al Regne d’ Espanya, hereu de les rèmores feixistes al si de l’estructura de l’estat, l’església i la societat espanyoles, alimentat pels governs del PP que les van fomentarque subordina gran part de la burgesia i els sectors més endarrerits de la classe mitjana i la classe treballadora, és el projecte de l’oligarquia financera per Espanya i cal confrontar-lo.

8- Més que mai és necessari organitzar-se i lluitar.


“Si me quieres escribir ya sabes mi paradero”

Defensar Grècia és defensar Catalunya

“I quan vingueren a buscar-me no quedava ningú per impedir-ho o protestar.”

manifestaciones-grecia-2010Deixeu-me començar parafrasejant la consigna “Defensar Madrid és defensar Catalunya” de la Guerra Civil que implicava que derrotar al feixisme a Madrid suposava defensar la democràcia i les llibertats nacionals a Catalunya. Avui la principal batalla no es dóna a Madrid (encara que s’hi donen unes quantes), sinó a Grècia. Per defensar el futur del poble de Catalunya tenim una cita a la tardor: aconseguir una majoria d’esquerres i més a l’esquerra, però hi ha una batalla tant o més important que es lliura lluny del nostre territori: la del poble grec per les seves condicions de vida i per la seva sobirania amb l’oligarquia financera i els seus atacs especulatius. Per això defensar Grècia, avui és defensar Catalunya.

L’oligarquia financera està fent un atac als pobles europeus en tota regla . El pitjor és que les èlits europees són còmplices subordinant les seves polítiques als interessos del capital financer amb el poc nervi alhora de mantenir a l’agenda la reforma financera, exigir sacrificis enormes i condemnar a la pauperització al poble grec per atorgar-li una fracció d’aquella ajuda que alegrement van donar als bancs no fa tant. Si l’atac especulatiu contra Grècia trionfa (i si ho fa és per la desvergonyida actitud dels líders dels principals païssos europeus, en especial Alemanya), després aniran per la resta i potser la Unió Europea i l’euro com a processos d’integració regional.

Cal una resposta europea

Si hi ha una vella recepta de les esquerres que hauríem de recuperar -és la de l’internacionalisme. Quan el món està més interconnectat, quan els mercats, el capital i la producció estan internacionalitzats, quan la política econòmica està en bona part regionalitzada, és incomprensible que des de l’esquerra es busquin solucions estrictament “nacionals”. Cal que les esquerres i els demòcrates que es resisteixin a la tirania de les oligarquies donem una resposta comuna i contundent a aquesta crisi, que donem tota la solidaritat al poble grec i que posem aquest assumpte en primer terme, accelerant la construcció d’organització a nivell europeu de la política i la mobilització.

Cal construïr classe treballadora

Companys de militància més grans van explicar-me que quan es va presentar la contradicció d’una conflicte laboral amb un patró que era un empresari demòcrata que participava a l’Assemblea de Catalunya, hi va haver un fort debat al moviment obrer sobre si s’havia de fer una vaga- que és el que exigien les consideracions sindicals- o no- que és el que aconsellaria el fet que era un aliat antifranquista. En “Román”, de qui els assistents a la reunió en desconeixien la identitat, després d’escoltar el debat va intervindre dient que calia fer-li la vaga perquè aquesta era la manera de fer saber de la força i de l’autonomia dels treballadors i els comunistes, i que això seria bo per a la lluita antifranquista perquè quedaria convençut de la potència dels seus aliats i de la necessitat de comptar amb ells per a la construcció del futur del país.

Doncs bé, crec que aquestes paraules de Román són molt sàbies i aplicables en molts contextos on els termes de la contradicció es presenten falsament com a excloents . En la resposta a l’oligarquia no podem limitar-nos a escollir el mal menor subordinant-nos i reculant posicions. Construïr organització autònoma de classe no ha de ser contradictori sinó conditio sine qua non per poder constituïr un front ampli amb altres sectors socials objectivament perjudicats pel capitalisme neoliberal. I sobre tot, perquè l’aliança tingui la suficient potència i capacitat per posar fre a aquest capitalisme de casino embogit i bàrbar, i de fer front solidàriament als atacs especulatius i al plans d’ajustament neoliberals que ens voldran imposar als pobles d’Europa.

Publicat a l'Avant d'1 de maig de 2010. wwwavant.cat

Vicenç Navarro rebrà el Premi Josep Serradell "Román" al Sopar de la Fundació

Reprodueixo aquí baix un fragment de la carta que Celestino Sánchez, President de la Fundació Pere Ardiaca, adreça amb motiu del sopar.

Volia destacar la notícia que Vicenç Navarro obtindrà aquest any el guardó Josep Serradell "Román" a la contribució al pensament crític i el compromís social que han obtingut anteriorment en els darrers anys Josep Fontana i la revista Sin Permiso.

Vaig tenir la oportunitat de treballar amb el Vicenç en la construcció del projecte de la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya (UPEC), així que estic especialment content d'aquest reconeixemnt.

De la rellevància de la seva obra cientifica no comentaré, ni de la seva brillant contribució com a articulista. Podeu visitar el seu magnífic i complet bloc:

http://www.vnavarro.org/

Destacaré la figura del professor Navarro com a intel.lectual compromès, i a més d'un tipus que no abunda a Catalunya i Espanya. La del que té voluntat d'intervenir en la seva realitat políticament per transformar en favor dels interessos dels treballadors i els pobles. La del que té una clara visió de que una estratègia eficaç de l'esquerra passa per la unitat. La del que té la capacitat i fa l'esforç d'explicar arguments complexos amb facilitat i de forma entenedora. La del que a pesar de la fermesa en la defensa del seus punts de vista, té l'esperit científic de contrastar i escoltar altres opinions i evidències. No és dir poc. Si a això li sumeme la rellevància, originalitat i contundència dels fruits de la seva tasca científica.

Felicitats Vicenç!. Dissabte t'homenatjarem!


-------------------------------------------------------------------------------------
"Aquest any la Fundació Pere Ardiaca orgnitza el VI Sopar de la Fundació amb el lema "Catalunya necessita solucions d'esquerres" per mostrar el nostre compromís amb la cruïlla política amb que el nostre poble es trobarà en les properes eleccions. La nostra voluntat és clara: Al nostre poble li cal un govern d'esquerres, li cal guanyar en organització i articulació de l'esquerra social i li cal avançar en una hegemonia d'esquerres.

I és que Pere Ardiaca, de qui portem el nom, va ser un gran defensor i de la necessitat de la unitat en moments molt imporants de la nostra història. Va tenir un paper destacat a la constitució del Front d'Esquerres i va impulsar el treball unitari en els moments claus de la sortida del franquisme. No podem restar al marge d'aquest llegat i ens hi mullem a fons per l'esquerra, per la seva unitat i per la seva majoria

D'altra banda, ens agradaria destacar que aquest any el Premi Serradell Roman serà pel professor Vicenç Navarro. Vicenç Navarro ha contribuït decissivament com a acadèmic i articulista a denunciar les impostures de la dreta mediàtica i acadèmica que ha estat atacant les polítiques d'esquerres des del principi de constitució del govern catalanista i d'esquerres i que també està promocionant mesures contra els treballadors com l'augment de l'edat de jubilació i la reducció del la indemnització per acomiadament improcedent amb arguments suposadament "tècnics". "
-------------------------------------------------------------------------------------
SOPAR DE LA FUNDACIÓ PERE ARDIACA 17 d'abril

VI SOPAR ANUAL DE LA FUNDACIÓ dissabte 17 d’Abril del 2010 a les 21h
(obrim portes a les 20.30) a les Cotxeres de Sants.

.El preu del sopar serà de: 30€, 25€ per famílies, i 20€ per a joves i aturats/des.
confirma a fpereardiaca@fpereardiaca.org
-------------------------------------------------------------------------------------

Ideologia per a una sortida de la crisi per la dreta

Estoloarreglamosentretodos.org és ja –afortunadament– un motiu de broma entre bona part de la població. Parlem de la campanya amb vídeos publicitaris als mitjans de comunicació i una potent campanya a internet que vol donar a conéixer experiències d’emprenedors, de persones que amb la seva voluntat, confiança i treball han pogut sortir de la situació de crisi. Aquesta campanya està impulsada per Fundación Confianza, darrera la qual hi han les Cámaras de Comercio, amb Telefónica, Iberia, El Corte Inglés, BBVA, Banco Santander, la Caixa, Caja Madrid, Repsol, Cepsa, Endesa, Iberdrola, Red Eléctrica, Mapfre, Renfe, Abertis, Mercadona, Indra y la patronal de la construcció, Seopan. Ja s’ha dit molt i no calen gaires reflexions per afirmar que:

a. És una pressa de pèl que els màxims exponents de l’entramat financer i immobiliari que ens ha portat a la crisi ,facin recaure i responsabilitzin de la sortida de la crisi a tots. A la vista salta.

b. Qualsevol missatge d’aquesta gent és, com a mínim, sospitós de poc innocent. Direm algunes coses al respecte.

Esto lo arreglamos entre todos és un missatge ideològic, és a dir, una construcció sobre idees que no té en compte l’anàlisi de la realitat. Quina ideologia hi ha darrera? I per tant, quina ideologia ens volen transmetre els que l’han pagada?.

1.- En primer lloc podem veure una gran dosi de subjectivisme. La crisi (el dolor o la infelicitat) serien una qualitat del pensament, amb una bona actitud de l’individu tot se solucionaria… La realització de la idea es desplega lliure de condicionants externs: pur idealisme. Si voleu, una versió a l’espanyola de l’american way of life. Si tot depén d’un mateix (de la força de la voluntat), l’èxit i el fracàs social són responsabilitat individual. Però, sovint, les persones per canviar la seva realitat no ho poden fer individualment, més que en el marge, sabent les limitacions que té una activitat individual, i han de recórrer a través d’una acció col.lectiva que sigi capaç de modificar les relacions socials; una acció a nivell de classe, per exemple.

2.-En segon lloc i relacionat amb l’anterior trobem la falàcia de composició típica del neoliberalisme. Si tots ens esforcem en trobar sortides individuals i posem al mal temps bona cara, ens en sortirem com a col.lectiu. El defecte d’aquest tipus de raonament és que la societat és més que un agregat d’individus. A partir de les relacions socials es generen sistemes que operen més enllà de la voluntat concreta de cadascun dels individus que operen en el sistema. A les crisis capitalistes això es posa de manifest: la gent que vol treballar no pot treballar i les coses que es produeixen no es poden consumir a pesar que hi hagi necessitat. A les societats ens agrupem en funció d’interessos divergents, a voltes oposats, que tenen a veure amb interessos condicionats per la posició que ocupem en el sistema social.; per dir-ho lapidàriament: els treballadors no tenen els mateixos interessos per sortir de la crisi que els capitalistes.

3.- En tercer lloc, reforça l’apoliticisme. Segons aquest discurs, el que cal és posar-se a treballar en allò que li pertoca a cadascú, menys xerrameca i partidisme, tots els polítics són iguals, tots corruptes, l’acció col.leciva no serveix per res, tothom mira per lo seu i jo també, sempre hi ha hagut pobres i rics.. Polítics i sindicalistes en comptes de fer el que han de fer, posar-se d’acord i fer les reformes necessàries perquè els emprenedors puguin impulsar la sortida de la crisi, es dediquen a barallar-se i a defensar privilegis. En definitva, el vell apoliticisme que enllaça amb una llarga trajectòria del franquisme sociològic. Les arrels del feixisme: el conflicte és un problema i l’expressió política dels problemes es confosa amb els problemes mateixos.

El més greu d’aquest tipus de pensament ideològic és, no només que impedeix fer un bon anàlisi de la realitat per poder afinar les nostres accions, sinó que serveix de base a una línia d’acció de pacte d’Estat contra la crisi, que no pot ser un altre, tal i com està plantejat en l’actual correlació de forces, que un pacte per la dreta que beneeixi les reformes antisocials al mercat de treball i a l’Estat de benestar, així com els ajustos estructurals de la despesa pública, amb la subordinació que això implica vers a l’oligarquia financera i les immenses conseqüències antisocials i antieconòmiques que això ens representaria. Qui pagaria la crisi seria, un cop més, la immensa majoria, el poble.

Publicat en Avant (www.avant.cat) l'1/4/2010

"La actualidad de China. Un mundo en crisis, una sociedad en gestación" de Rafael Poch de Feliu

La Xina conté tots els problemes de la humanitat. Les solucions que doni la Xina als grans problemes que té plantejats seran, en gran mesura, el que prefigurarà quines solucions donarà la humanitat a aquests problemes. Amb aquesta tesi central comença un viatge per una gegantina Xina en plena transformació i els seus contrastos: les continuïtats i discontinuïtats en la història xinesa, el caràcter del "sistema xinés", les desigualtats i erosions mediambientals, l'explotació laboral i la situació dels treballadors immigrants, la qüestió del camp i les ciutats, la qüestió de les nacionalistats (en especial tibetana i uigur), la política exterior xinesa i les seves relacions de veïnatge amb altres països.

Parlem de la publicació d’en Rafel Poch de Feliu, corresponsal de La Vanguardia a la Xina des d'agost del 2002 fins al novembre del 2008, La actualidad de Xina. Un mundo en crisis, una sociedad en gestación (2009), un llibre editat per Crítica on recull la seva experiència i reflexions en aquell gran país. Els que el seguim a la premsa diària, ara com a corresponsal a Berlín, sabem bé el que això significa: una bona feina periodística que no sovinteja basada en una perspectiva històrica i intel·lectual amplíssima i en un treball periodístic de camp, que li permet fugir dels tòpics i certeses del saber convencional que reforcen la majoria d'informants i la totalitat d'agències de premsa quan han de dir alguna cosa del món asiàtic i, en concret, de la Xina.

L'extarordinari és la complexitat i ambivalència de cadascun dels assumptes tractats, esmentats més amunt. Cal remetre el lector a l'exploració directa del text. Per animar-lo a emprendre aquesta tasca, hi ha alguns elements que m'atreveixo a destacar d'aquest llibre:

- Una perspectiva no eurocèntrica ni colonial. Una crítica a l'orientalisme dels intel·lectuals occidentals, que és extensible als diplomàtics i periodistes que se les veuen amb els temes xinesos. D'una banda, la projecció de les dèries occidentals en realitats alienes, en lloc d'entendre les coses en el seu context, i de l'altra tota una dinàmica que fa que els mateixos que a casa són premiats per la seva docilitat amb el poder quan parlen de països com la Xina siguin reconeguts per l'hipercriticisme i el reforçament de prejudicis.

- Un abordatge polièdric i complex dels problemes. L'important no són les definicions esquemàtiques sinó la comprensió de realitats complexes. Això val per enfrontar-se a diverses qüestions plenes de paradoxes: l'explotació laboral a la Xina, que és ben certa, tant com la gran reforma laboral de l'any passat o l'articulació d'un moviment obrer independent. El caràcter autoritari d'una Xina que és alhora un gran banc de proves on l’Estat es reconeix imperfecte i assaja valentes reformes- com el sufragi universal a les ciutats petites i mitjanes en el terreny polític- i la societat civil en construcció dóna signes d'una enorme vitalitat. L'existència d'uns grans desequilibris socials, ambientals i territorials, en especial entre el camp i la ciutat, paral·lela al llançament de la política de construcció d"'un nou camp socialista" acompanyat d'inversions considerables per millorar la vida al camp i impulsar noves pautes de desenvolupament, des de la consciència que els desequilibris provocats pel creixement no són sostenibles a mig termini. La dependència en el procés de globalització com a potència exportadora de baix valor afegit i finançadora del dèficit nord-americà, al costat de la resistència a la crisi mundial, el manteniment de la seva moneda protegida del mercat internacional i els plans de canvi a un model de desenvolupament endògen estimulant el mercat intern i d’una economia exportadora de valor afegit més gran.

- Una visió històrica que vol entendre els canvis, però també les continuïtats en la realitat xinesa: les continuïtats de la revolució, les continuïtats amb l'etapa de l'imperi, els canvis en una cultura mil·lenària amb unes concepcions molt particulars del temps, el poder, el món i la societat. És en aquest context que es pot analitzar el que són el moviment comunista xinès, el socialisme xinès, les reformes de mercat, la falta de democràcia i altres qüestions. Un exemple que em sembla interessant per il·lustrar la falta de perspectiva que a vegades tenim és el tema de la democràcia a Hong Kong i la suposada retallada de llibertats i democràcia que hauria suposat el retorn a la sobirania xinesa. Hong Kong ha estat una colònia britànica sense cap concessió democràtica cap als seus habitants. L'autonomia i capacitat de decisió -limitada- dels hong-konesos són avui les més grans de la seva història.

La mirada d’en Poch, és, doncs, informada i fresca, àmplia i profunda. Discuteix i cerca els autors i autores que solventment ens poden ajudar a entendre qüestions històriques, d'interpretació del present i de projeccions de futur, de societat, d'economia, de cultura i de política. L'experiència d’en Poch com a corresponsal a Rússia i a la Xina en moments clau de la història d'aquests grans països continentals, configuren una mirada i una veu privilegiada per narrar i explicar els grans canvis. Tot això el converteix en un referent, que no és dir poc.

Article publicat a L'ESPURNA l'11 el desembre de 2009. http://espurna.fpereardiaca.org/

Visca el PCC!. Visca la classe treballadora!

Avui és un dia molt alegre per les esquerres, els treballadors i els comunistes catalans. El PCC continua el seu camí amb més il.lusió i ganes que mail. En aquest nou període assolirem l'acompliment de nous reptes del nostres projecte de Front d'Esquerres, debudament discutit i actualitzat. Ho aconseguierm amb l'ajuda de la gent treballadora d'aquest país.

Podeu veure la intervenció final de clausura del Congrés a càrrec del nou Secretari General Joan Josep Nuet a : http://www.avant.cat/ gràcies al camarada Juan Linares, que ha fet una feina magnífica. Visca la classe treballadora!

XII Congrés del PCC!: Comunistes d'avui

Aquest cap de setmana 23, 24 de gener tenim el Congrés del Partit- a Cotxeres de Sants (Barcelona). La nostra aportació Paper de l'acció cultural en la recuperació de la iniciativa política -de la meva organització- és la que vam discutir entre tots i que està penjada al nostre bloc http://ramoncasanellas.blogspot.com/. Els documents del Congrés els podeu trobar a http://www.pcc.cat/12econgresdocuments.php.

Els comunistes catalans discutirem sobre com organitzar-nos per estar més arrelat a la societat i intervenir en les activitats humanes en un sentit transformador, com actualitzem el projecte de Front d'Esquerres d'unitat dels treballadors, unitat de les esqueres i unitat dels comunistes que estem convençuts que és el projecte útil per als treballadors i treballadores. Així doncs, analitzarem els canvis en les esferes internacional, europea, espanyola i catalana, i proposarem tasques per a vertebrar la classe treballadora.