Estoloarreglamosentretodos.org és ja –afortunadament– un motiu de broma entre bona part de la població. Parlem de la campanya amb vídeos publicitaris als mitjans de comunicació i una potent campanya a internet que vol donar a conéixer experiències d’emprenedors, de persones que amb la seva voluntat, confiança i treball han pogut sortir de la situació de crisi. Aquesta campanya està impulsada per Fundación Confianza, darrera la qual hi han les Cámaras de Comercio, amb Telefónica, Iberia, El Corte Inglés, BBVA, Banco Santander, la Caixa, Caja Madrid, Repsol, Cepsa, Endesa, Iberdrola, Red Eléctrica, Mapfre, Renfe, Abertis, Mercadona, Indra y la patronal de la construcció, Seopan. Ja s’ha dit molt i no calen gaires reflexions per afirmar que:
a. És una pressa de pèl que els màxims exponents de l’entramat financer i immobiliari que ens ha portat a la crisi ,facin recaure i responsabilitzin de la sortida de la crisi a tots. A la vista salta.
b. Qualsevol missatge d’aquesta gent és, com a mínim, sospitós de poc innocent. Direm algunes coses al respecte.
Esto lo arreglamos entre todos és un missatge ideològic, és a dir, una construcció sobre idees que no té en compte l’anàlisi de la realitat. Quina ideologia hi ha darrera? I per tant, quina ideologia ens volen transmetre els que l’han pagada?.
1.- En primer lloc podem veure una gran dosi de subjectivisme. La crisi (el dolor o la infelicitat) serien una qualitat del pensament, amb una bona actitud de l’individu tot se solucionaria… La realització de la idea es desplega lliure de condicionants externs: pur idealisme. Si voleu, una versió a l’espanyola de l’american way of life. Si tot depén d’un mateix (de la força de la voluntat), l’èxit i el fracàs social són responsabilitat individual. Però, sovint, les persones per canviar la seva realitat no ho poden fer individualment, més que en el marge, sabent les limitacions que té una activitat individual, i han de recórrer a través d’una acció col.lectiva que sigi capaç de modificar les relacions socials; una acció a nivell de classe, per exemple.
2.-En segon lloc i relacionat amb l’anterior trobem la falàcia de composició típica del neoliberalisme. Si tots ens esforcem en trobar sortides individuals i posem al mal temps bona cara, ens en sortirem com a col.lectiu. El defecte d’aquest tipus de raonament és que la societat és més que un agregat d’individus. A partir de les relacions socials es generen sistemes que operen més enllà de la voluntat concreta de cadascun dels individus que operen en el sistema. A les crisis capitalistes això es posa de manifest: la gent que vol treballar no pot treballar i les coses que es produeixen no es poden consumir a pesar que hi hagi necessitat. A les societats ens agrupem en funció d’interessos divergents, a voltes oposats, que tenen a veure amb interessos condicionats per la posició que ocupem en el sistema social.; per dir-ho lapidàriament: els treballadors no tenen els mateixos interessos per sortir de la crisi que els capitalistes.
3.- En tercer lloc, reforça l’apoliticisme. Segons aquest discurs, el que cal és posar-se a treballar en allò que li pertoca a cadascú, menys xerrameca i partidisme, tots els polítics són iguals, tots corruptes, l’acció col.leciva no serveix per res, tothom mira per lo seu i jo també, sempre hi ha hagut pobres i rics.. Polítics i sindicalistes en comptes de fer el que han de fer, posar-se d’acord i fer les reformes necessàries perquè els emprenedors puguin impulsar la sortida de la crisi, es dediquen a barallar-se i a defensar privilegis. En definitva, el vell apoliticisme que enllaça amb una llarga trajectòria del franquisme sociològic. Les arrels del feixisme: el conflicte és un problema i l’expressió política dels problemes es confosa amb els problemes mateixos.
El més greu d’aquest tipus de pensament ideològic és, no només que impedeix fer un bon anàlisi de la realitat per poder afinar les nostres accions, sinó que serveix de base a una línia d’acció de pacte d’Estat contra la crisi, que no pot ser un altre, tal i com està plantejat en l’actual correlació de forces, que un pacte per la dreta que beneeixi les reformes antisocials al mercat de treball i a l’Estat de benestar, així com els ajustos estructurals de la despesa pública, amb la subordinació que això implica vers a l’oligarquia financera i les immenses conseqüències antisocials i antieconòmiques que això ens representaria. Qui pagaria la crisi seria, un cop més, la immensa majoria, el poble.
Publicat en Avant (www.avant.cat) l'1/4/2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada