La revolució ciutadana equatoriana i el seu valor universal

El procés de la Revolució Ciutadana de l'Equador és una rara avis en molts aspectes: entronca amb un moviment social a finals dels 90 que  va ser capaç de derrocar governs aprofitant les contradiccions entre l'Assemblea Nacional i la Presidència; un ministre dimissionari que vertebra l'alternativa política i esdevé president; i també pel fet de ser un país amb un estat històricament deficient triturat pel neoliberalisme i dependent de la renda petrolera (40% del pressupost gubernamental). Tots els processos polítics i socials ho són d’excepcionals, en tant que trajectòries úniques i contingents. Estudiar les seves peculiaritats i trajectòries és apassionant.

No obstant, em permeto aquí una provocació: invocar el  seu caràcter universal, allò que ens interpel·la i sedueix d'una manera intensa i diferent de com ho fan altres experiències revolucionàries del Tercer Món.

En primer lloc,  l'experiència revolucionària a Equador  certament és una extensió i condensació del procés politic regional latinoamericà de construcció d'alternatives al neoliberalisme, una experiència valuosa pel món que resisteix al capitalisme financer i vol obrir una perspectiva postneoliberal. És extensió dels processos polítics de reacció al neoliberalisme que es van iniciar amb l'impuls d'Hugo Chávez a Venezuela, però també dels governs del PT al Brasil. En ser una de les darreres expressions (2006) és també condensació de moltes de les seves virtuts i limitacions.

a) Són virtuts d'aquestes experiències llatinoamericanes: a) la construcció d'amplis blocs sòcio-polítics en base a projectes nacionals democràtics interclassistes antineoliberals i antiimperialistes; b) nou constitucionalisme postneoliberal i construcció de democràcies participatives, perspectiva ecologista,  reconeixement de la plurinacionalitat de l'estat i dels drets humans; c) la seva concepció de procés regional llatinoamericà per resistir la intervenció imperialista nordamericana i per cercar una millor posició en la seva inserció a l'economia mundial; d) construcció d'estats més eficaços, que intervenen en l'economia i adopten mesures socialitzants per garantir drets bàsics

Les seves limitacions passen a) pel protagonisme de l'estat, dirigit de manera presidencialista, com a agent i eix del canvi; b) convivència amb la oligarquia que veu limitat i intervingut el seu poder parcialment; c) desenvolupisme depredador del medi ambient i/o adopció del fetitxe de l'economia del coneixement,així com inserció en l'economia global capitalista, principalment com a exportador de primeres matèries.

En segon lloc, a més, l'experiència equatorina anticipa- i connecta- amb fòrmulacions polítiques utilitzades per estrats mitjans urbans en els moviments democràtics que estan essent una resposta a la gestió de la crisi del capitalisme financer en benefici de les oligarquies financeres. En aquest sentit recupera del caràcter subversiu dels conceptes de ciutadania i democràcia. Per uns connecta amb amb una realitat nova i la superació de vells esquemes,  per d'altres simplement es tracta d'una reconnexió amb la vella tradició democràtico-republicana, un cop finalitzada l'anomalia històrica que va suposar la Guerra Freda.

Avui l'internacionalisme pren una nova dimensió, en tant que les experiències es fan més properes. Les polítiques d'austeritat i el xantatge amb el deute públic, utilitzats en el Tercer Món les darreres dècades, s'utilitzen avui a les perifèries metropolitanes (i fins i tot als propis centres). A Equador es van treure els banquers del control de l’estat, van fer una auditoria del deute i una gestió de la recompra del deute per aturar l'especulació i  la sagnia del servei al deute-. El missatge que arriba des d'Equador ens interpel·la: si allà van poder, això vol dir que SÍ QUE ES POT

Publicat el 25 de setembre de 2013 per Luis Juberías  al número 990 d'Avant  http://avant.avant.cat/2013/09/la-revolucio-ciutadana-equatoriana-i-el.html

Contra els polítics

 per Quim Cornelles, Óscar Guardingo, Luis Juberías, Núria Llabina, Marc Llaó, Pere Lluna i Adriana Sabaté

L'objectiu de retornar la dignitat a la política no ha de ser un altre que el de fer política en coherència amb la nova realitat. Noves formes de fer política per a noves propostes polítiques. Ens trobem en l'etapa de la fi del consens social, on el règim constitucional ja no és capaç de legitimar el mode capitalista d'acumulació que en aquest cicle es caracteritza per desposseir les classes populars dels seus drets fonamentals. La crisi de representació, l'escenari de corrupció institucionalitzada del complex polític-empresarial i el bloqueig institucional a la participació ciutadana en qualsevol estadi de l'esfera pública, suggereixen una profunda crisi política. Vivim la crisi del sistema de partits de la segona restauració borbònica. Especialment, dels partits del règim. Això es deu al col·lapse del torn bipartidista. Però la crisi no només afecta els partits del bloc bipartidista sinó que s'amplia al que fins ara hem anomenat l'esquerra transformadora.

L'esquerra transformadora està abocada a situar-se en el nou espai polític sorgit arran de l'esgotament polític del règim constitucional de 1978. L'obertura d'un nou procés constituent ens sembla com una prioritat ineludible. Per això, parlem de noves formes de fer política per superar el paradigma del bipartidisme. Perquè siguem o no un partit del règim, una cosa està clara: fins ara hem assumit les dinàmiques i inèrcies pròpies d'aquest. L'esquerra transformadora no pot viure obsessionada pels sondejos electorals quan el vell món s'ensorra davant els nostres nassos. Siguem capaços de trencar d'una vegada per totes amb el règim i deixem de participar en el seu joc. Un joc amb les cartes marcades. Sortim de la closca interna de les nostres organitzacions i guaitem l'horitzó. Acabem les lluites de poder estèrils. Avui dia les batalles internes es redueixen a una: qui és Règim i qui no. O dit d'una altra manera: qui està per la reforma del model constitucional de 1978 i qui està per la ruptura. En cas contrari no haurem entès res.

Haver estat partícips durant dècades del joc polític del règim ha propiciat que hàgim estat desbordats pels nous moviments socials. En part s'ha donat per la nostra pròpia inacció però fonamentalment ha estat fruit de la incapacitat d'efectuar una lectura estratègica més enllà de les dinàmiques institucionals i de les lògiques quotidianes a curt termini. Hem pecat d'un excés de tacticisme que ens ha impedit veure el progressiu i estructural biaix neoliberal que ha anat adquirint el règim constitucional de 1978. L'exemple que ho expressa és sens dubte, el sorgiment del 15M, esclat d'indignació ciutadana que ha situat en el debat polític la qüestió de la democràcia. És imperatiu assumir que hem estat desbordats per començar a extreure conclusions de com situar-nos políticament en aquest escenari de fi de cicle. A dia d'avui, és ingenu pensar que la via institucional podrà garantir qualsevol dels drets fonamentals que ens han estat usurpats, almenys des d'una perspectiva global i integral. Per això parlem de crisi política i de legitimitat. De col·lapse democràtic. No queda una altra que pensar la funcionalitat de la política en perspectiva de construir la democràcia del 99%. Noves formes de fer política per a un instrument que sigui útil en aquesta realitat concreta.

Això requereix aixecar el cap de la lluita concreta, i òbviament de la demoscòpia, per tractar de veure en perspectiva. Això suposa estar atents als nous actors sociopolítics que estan reflexionant políticament, mentre que s'estan apoderant. Moviments que estan sent capaços de dimensionar a la lluita sociopolítica la garantia dels drets fonamentals mitjançant la desobediència civil, l'apoderament i la solidaritat. Això suposa qüestionar els models organitzatius clàssics, precisament perquè la revolució de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) i el 2.0 ens doten d'eines més eficients i participatives. No repetim les actituds cardenalícies del segle XV davant l'invent de la impremta. Per què ens aferrem a reproduir les mateixes línies organitzatives que fa 20 anys? Per què caiem sempre en l'abstracció de la necessitat imperiosa d'enfortir i consolidar l'organització quan potser el que falta és anàlisi en perspectiva i estratègia d'intervenció en el conflicte social?

La realitat ens exigeix ​​entendre el perquè en molts aspectes hem estat desbordats. Només cal fer una ullada als últims quinze anys per veure com els nous subjectes no organitzats políticament han aconseguit visualitzar la crítica al sistema econòmic i fer propostes alternatives concretes de manera molt més eficaç que nosaltres des de les nostres organitzacions polítiques. Posem l'exemple de la ILP de la PAH, que si bé és cert que la majoria de les seves propostes van en la línia del que hem defensat els últims anys en matèria d'habitatge, el cert és que el nostre discurs, traduït en esmenes tombades en una tarda, era estèril i tot just arribava a ningú. Si pretenem confluir, convergir i integrar lluites amb aquests actors en base a objectius concrets i dinàmiques mobilitzadores, hem rebaixar identitarismes i estèrils patriotismes de partit, començar a actuar amb humilitat i fer autocrítica per així construir confiances. En definitiva, posar-nos al servei dels moviments en lluita, que no estan per rebre lliçons, sinó més aviat tot el contrari. De fet, les lliçons les estem rebent nosaltres. D'això tractava la iniciativa #ElCarrerAlCongrés impulsada per la Fundació Nous Horitzons i la Fundació l'Alternativa que va tenir lloc a la Universitat de Barcelona el dilluns 18 de febrer, la valoració va ser molt positiva al nostre entendre. Aquests actors no ens voten, no militen en les nostres organitzacions, i és més, ens critiquen. Però acceptem ja d'una vegada que mai construirem cap alternativa nosaltres sols, sense els que no ens voten, sense els que no militen a les nostres organitzacions ni sense els que ens critiquen.

Un dels obstacles en l'avenç cap a aquestes noves formes de fer política és el de la 
 hiperidentificació amb això que anomenem classe política, els polítics. Generalment, ens sentim polítics, diferents, però polítics, perdent al seu torn tant temps a destacar les diferències que hi pugui haver entre ells i nosaltres com a tancar files al voltant del concepte gairebé eteri de política. La realitat és que una majoria social està fins al capdamunt dels polítics. "No som mercaderies en mans de polítics i banquers" cridava la plaça. No volem simpatitzar ni expressar solidaritat alguna pels polítics. Ocupen el poder per al lucre personal, salten de la política al consell d'administració de l'empresa que han privatitzat, donen subvencions i contractes a dit, fan clientelisme, malversen, extorsionen, fan xantatge, trafiquen amb la influència, i altres, que els dóna el càrrec públic. La corruptibilitat és un dels mecanismes essencials per a l'augment continuat de la taxa de guany de de les classes dominants. Especialment a Espanya i Catalunya, la corrupció s'erigeix ​​com "model productiu". No estem en la política però sí volem refer la política. Hem d'abandonar ja la prèdica i el mantra que repeteix que no tots els polítics són iguals, que volem regenerar la política. Això ens sona a canviar marques, actors, formes, però en cap cas, els fons. Hem de comprendre que quan un actor no estrictament polític critica la política, en definitiva, i ens costa massa veure-ho, el que critica és l'actual règim polític. És preceptiu deixar de corregir al ciutadà que diu que tots els polítics són iguals, i sumar a aquest ciutadà a les lluites contra el règim polític que ell i nosaltres detestem. Deixem de donar lliçons, perquè, tornem a reconèixer, el que percebem com antipolítica és política en majúscules. Volem deixar d'identificar-nos amb la classe política per poder construir una alternativa política. En definitiva, no volem ser polítics, volem ser militants i activistes per fer política. Si volem dignificar el concepte de política com gestió de la cosa pública en un moment de pèrdua de legitimitat d'aquesta, no valen discursos en abstracte, necessitem principis rectors clars i concrets: 
 


1 - Obrir debats, expressar les nostres pròpies contradiccions, no únicament en el àmbit 
 dels respectius òrgans o en l'intern de les nostres organitzacions sinó fer-
 públics, fent d'això un procés dialèctic d'assoliment de síntesi col·lectives 
 entre el de dins i el de fora. Evitar reglamentarismes i tractar de plantejar els debats 
 des del prisma purament polític. Precisament, obrir debats és una de les potencialitats del 2.0 com a eina política.

2 - Rebaixar l'identitarisme, especialment l'associat a sigles o paradigmes vells, de l'etapa ja esgotada de la concertació i el consens social. Evitar endogàmies que persegueixen posicions condescendents. Assumir la crítica entre actors, fonamentada prèviament en un reconeixement mutu, i fer autocrítica, tot això, per construir confiances que es tradueixin en convergències i confluències. De poc ens serveixen les propostes pròpies de llarg recorregut, si no hem estat capaços d'articular els fronts de lluita i la mobilització al seu voltant.

3 - Adaptar el nostre llenguatge a la realitat actual i a la necessitat d'articular majories socials més enllà de l'esquerra sociològica. Com articulem una majoria més enllà 
 de la unitat de les esquerres, un front democràtic del 99% que impulsi el o els processos constituents, suposa el debat estratègic de fons, l'essencial.

4 - Tenir clar que política és poder (o la reflexió al voltant de), i que avui en dia, el que 
 el gestiona és el polític oligàrquic, el que no només no ens representa sinó que forma part de l'oligarquia. Aquesta és la regla. Nosaltres no som polítics, som activistes, militants que fem política. Això comporta posicions contràries no només al polític oligàrquic sinó també al perfil de polític professional que estableix el seu projecte vital vinculat a la política, ja sigui institucional o als aparells dels partits. La lleialtat entre polítics en base a aquesta condició, o la necessitat de sortir a la foto de l'honorabilitat, són actituds que no afavoreixen aquesta exigència de fer les coses diferents.

5 - El valor de la política que nosaltres reivindiquem, no passa per gestionar les misèries 
 del règim. Fem política per canviar les coses, per a transformar la realitat, no per a legitimar certs escenaris d'aparent pluralitat que en realitat no ho són. La història ens demostra que podem guanyar.


Publicat a la revista Realitat el 6-3-2013 i a la revista Sin Permiso el 10-3-2013 ( en castellà)

Por una alternativa ciudadana para un proceso constituyente y la ruptura democrática

La unidad de la izquierda es necesaria, pero no es suficiente

Vuelvo a publicar, traducido al castellano dos post yq publicados en catalán anteriormente. El más antiguo y publicado en segundo lugar es mío y se titula Hacia una alternativa ciudadana para ganar.  El segundo se titula Ganar las elecciones para hacer posible la ruptura democrática y es un texto redactado con Celestino Sánchez, Quim Cornelles y Edgar Manjarín.

GANAR LAS ELECCIONES PARA HACER POSIBLE LA RUPTURA DEMOCRÁTICA

 Más allá de la protesta, de hacer frente a las políticas de recortes, privatizaciones, austeridad, socialización de las pérdidas de los bancos, emerge con fuerza la urgencia de construir formas de hacer diferentes, alternativas, desde abajo. Impulsar el cooperativismo, generar medios de comunicación no corporativos, formas de solidaridad y ayuda mutua desde la sociedad. Poner, en definitiva, bases para un nuevo mundo. 

Esta actividad creadora será un banco de pruebas muy importante para aprender a hacer las cosas de otra manera. Para generar una práctica capaz de hacerlas. 

Por otra parte, resulta urgente recoger el clamor ciudadano que se ha expresado en dos años de luchas para detener y desactivar los planes de la oligarquía financiera y los políticos cómplices y corruptos. Hasta ahora desde la movilización social hemos conseguido denunciar, parar, bloquear, negar, impugnar. Hay un reto: convertir el 15M, como mensaje y como mayoría social, en política (1). Las encuestas dan un amplio apoyo a las movilizaciones muy politizadas del 25S para pedir un proceso constituyente. Para hacer posible este objetivo debemos construir - y lo estamos haciendo- instituciones y prácticas alternativas, pero para facilitar este proceso necesitamos que la mayoría social, que está constituida por una amplia alianza social, conquiste las instituciones. 

Las elecciones al Parlamento Europeo de 2014 son una buena oportunidad para dar un paso enorme en este sentido. Irrumpir en ella con fuerza, aspirar a ganarlas, puede permitir sentar un precedente, generar ilusión y hacer posible que nos planteamos ganar las elecciones generales de 2015. Esto último supondría superar el bipartidismo, poner las instituciones al servicio de un proceso de ruptura democrática para garantizar los derechos de las personas, abrir un proceso constituyente, detener los planes de la Troika, contagiar y servir de inspiración para que otros pueblos de Europa se sumen. 

¿Por qué las elecciones europeas ofrecen una oportunidad? Se trata de unas elecciones de circunscripción única en todo el estado, con muy poca utilidad práctica y poca participación (pues en realidad el poder legislativo de la UE se encuentra principalmente en el Consejo Europeo, que es un órgano intergubernamental). Además permite que fuerzas políticas y sociales diversas puedan experimentar y apoyar una candidatura de este tipo (2), que debería estar protagonizada por personas implicadas, conocidas y reconocidas en la movilización social. 

La fórmula política que podría dar expresión a esta alianza social amplia podría ser el de una alternativa ciudadana para un proceso constituyente (que debe incluir el derecho de autodeterminación), con un programa que recoja el de las luchas sociales. Nos imaginamos un programa de una o dos hojas, elaborado con un proceso radicalmente democrático y abierto, al igual que la candidatura. Una buena base del programa podría ser la propuesta que hace el Plan de Rescate Ciudadano (3), elaborada a partir del trabajo de las jornadas del 12M15M.
 
28/12/2012Luis Juberías, Celestino Sánchez, Quim Cornelles y Edgar Manjarín


(1) Hacer política en el sentido de afectar el devenir colectivo, de alterar las correlaciones de fuerzas, de arrebatar el control de las instituciones públicas a la oligarquía financiera y los políticos que son cómplices.(2) Sectores empresariales que puedan estar por una regeneración democrática. Partidos políticos de la izquierda política que decidan ponerse al lado de la ruptura democrática. Muy significadament Izquierda Unida y sus aliados de la Izquierda Plural, pero también ANOVA, CUP, Bildu, Compromís de la Comunidad Valenciana, y muchas otras pequeñas fuerzas y personalidades, provengan de donde provengan. Se trata de subordinar todas las diferencias y contradicciones a un objetivo común: la ruptura democrática y apertura de un proceso constituyente.(3) http://www.planderescateciudadano.net/

---------------------------------------------------------------------------------------------------------

HACIA UNA ALTERNATIVA CIUDADANA PARA GANAR

La unidad de las izquierdas es imprescindible, pero no suficiente (1) 

Un nuevo espacio sociopolítico se ha estado gestando en las movilizaciones y las luchas contra las consecuencias de las políticas de austeridad, alimentada por la percepción del secuestro de las instituciones por los intereses oligárquicos. 

Esta movilización ciudadana es hoy la dinámica política fundamental para construir alternativa.  Los procesos de recomposición de la izquierda política-con la irrupción con fuerza de nuevas fuerzas rupturistas como CUP-AE en Cataluña o Alternativa Galega en Galicia, así como el avance de los postulados rupturistas en Izquierda Unida y otras fuerzas de izquierdas- son derivadas. También es una derivada la idea de un nuevo espacio político de la izquierda transformadora que alcance una unidad de organizaciones y movimientos en torno a un programa común. Este último es un proceso imprescindible y urgente, pero no es suficiente si el objetivo es poder enfrentarse a la oligarquía financiera y construir un sistema político que implique una ruptura.
  
Las luchas parciales y sectoriales que se han ido produciendo han bebido del impulso ciudadano. Parte de la izquierda social y política se ha visto permeada y ha ido aceptando lenguaje, formas y objetivos. Sin embargo, la inercia pesa mucho, y las organizaciones políticas, asociativas y sindicales hechas por o adaptadas a unos tiempos de estabilidad con un régimen determinado, se ven superadas y les cuesta sumarse al cambio para encarnar la disidencia o los intereses los sectores populares y trabajadores. Aun así, sin ellas es difícil poder construir una alternativa ciudadana. Son necesarios los efectivos del movimiento sindical, de las izquierdas tradicionales y del mundo asociativo. Por eso es importante que acepten el papel político central y motor, así como el protagonismo, de las experiencias surgidas de la movilización ciudadana; que aporten a este proceso, recordando y desempolvando ideas y prácticas a menudo olvidadas, y aprendan de él,  superando otras.

 El 15M y el 25S la movilización ciudadana generó impulso político, impugnación del régimen y apoyo mayoritario. Hemos visto cómo es la inicitativa política la que puede precipitar procesos, puede hacer alterar correlaciones de fuerzas y generar alianzas sociales para la ruptura. El reto es convertir esta amplia alianza social y este impulso político, que se sintetizan en un lenguaje y formas de hacer, en una alternativa política mayoritaria para hacer una ruptura democrática (2) e iniciar un proceso constituyente.


 13/12/1012

 Luis Juberías

Notas

 (1) Para derrotar al régimen oligárquico del Reino de España. Este es un paso decisivo para hacer posible una refundación de Europa que, según Rafael Poch expone en la conferencia La Europa inservible debe venir de una rebelión popular que sólo puede ser nacional (con lo que ello implica en un estado plurinacional como el Reino de España). 

(2) Que en España necesariamente debe pasar por el reconocimiento y ejercicio del derecho de autodeterminación de los pueblos que la conforman, con la posibilidad de separación si así lo deciden, y el fin de la monarquía borbónica

Front democràtic, nou espai i mobilització social

Reconstrucció de la  intervenció al Comitè Central del PCC de 12-1-203 a partir de notes.
 
Estem a tres anys del darrer Congrés i és oportú fer-ne balanç en perspectiva. En la meva opinió, i en perspectiva, vam tenir dos encerts i un error.

 El primer encert va ser la intuïció de  situar  el paper de l'oligarquia financera. Al la reunió d'avui complementem amb el debat col.lectiu i en  base a les aportacions  científiques de Varufakis, Krätke i Isidro López, l'anàlisi dels mecanismes d'acumuació i dominació que empra. El segon, va ser parlar de la necessitat d'una ampla aliança política i social per fer-li front, el que vam anomenar Front Democràtic i Social, un concepte que situàvem al costat i com a actualització del concepte de Front d'Esquerres.

 L'error, que ara és clar, era donar per sentada i preveure una certa estabilitat del pacte social, per bé que erosionat, i de l'anomenat model social europeu, així com de tota la institucionalitat i dinàmica política que s'en derivava. Si això era així, eren  pensables les institucions com a potencials espais - en tant que relativament autònoms- per fer contrapès a la dinàmica desposseïdora de l'oligarquica financera.  La realitat, no obstant, és que el pacte de classes que va servir de base a les societats de la postguerra mundial, està liquidat i que totes les institucions que en bevien estan en crisi profunda (sistema de "benestar",  sistema de representació i  sistema de negociació col.lectiva).

És aquesta realitat a la llum de la qual hem de recaracteritzar  l'aposta per un Front Democràtic i Social, una aliança política i social d'una ampla aliança social i política, que inclou potencialment a totes les forces socials - en les formes que avui s'articulen- en contradicció amb l'oligarquia financera, el famós 99%. Quin és l'objecte d'aquesta aliança? La ruptura democràtica i l'apertura d'un procés constituent per articular una democràcia real . És en aques procés que entra en lloc el procés d'articulació d'un nou espai social i polític, que pugui ser una peça clau per construïr aquesta aliança, aquest front.

És en aquest context, aixímateix, que té sentit parlar de procés d'unitat dels comunistes i esdevé una taca urgent. Per a què? Per ser instrument de la construcció i la rearticulació de la classe treballadora i per a que aquesta jugui un paper en aquest moviment democràtic ampli.

Per últim, no podem oblidar el com es construeixen aquests processos polítics i socials al servei dels quals ens posem. Ho venim dient: la mobilització social  és la dinàmica política fonamental avui. La mobilització social soluciona debats, cimenta consensos i  fa avançar processos. Perquè els processos d'articulació i d'unitat no siguin debats entre grupets, entre organitzacions, entre sensibilitats i tradicions polítiques, amb debats que s'estanquen, que no interessen a la gent , i que sovint justifiquen la divisió, cal mobilització.

Insisteixo un cop més, i acabo. La millor manera d'intervenir en el debat i els processos polític és intervenir a la mobilització, contribuïnt a la seva caracterització,  enfortint idees polítiques, ajudant a l'elevació del nivell polític. Ara hi ha un mobilització sostinguda, dispersa, sectorial, molt  arrelada, però és necessari contribuïr a l'articulació a partir d'aquí d'una mobilització més general i més política. I cal apostar amb totes les forces i recursos per ajudar a organitzar-la.