Artur Mas, representat de la burgesia catalana, ha
travessat els anys de crisi i aplicat el seu programa neoliberal de privatització,
retallades i destrucció de serveis de l’estat de benestar, assenyaladament la
sanitat i l’educació, fortament contestat en la mobilització els anys 2011-2012.
Ho ha fet de la mà de la instrumentalització del desig democràtic i rupturista del poble de
Catalunya de decidir el seu marc de relacions amb l’estat Espanyol expressada
en les grans mobilitzacions de setembre de 2012, 2013 i 2014 convocades per l’ANC,
anticipant unes eleccions en què no obstant no va obtenir majoria absoluta i
havent de comptar amb el suport parlamentari d’ERC. L’objectiu declarat del govern ha
estat convocar i fer una consulta el 9 de novembre de 2014.
Avui ens trobem amb el previsible
escenari de que l’estat espanyol, via Tribunal Constitucional, no permet fer la
consulta. Mas està compromès amb no trencar la legalitat vigent i també amb
conduir el moviment sobiranista a Catalunya cap a la reforma del règim del 78,
una reforma que impedeixi una ruptura
democràtica i que garanteixi que segueixen manant els mateixos sectors socials
oligàrquics (i no oblidem que una reforma necessita gestos rupturistes per
legitimar-se i desactivar l’impuls rupturista, com va ser la restauració de la
Generalitat durant la Transició). És en aquest marc que, davant el desgast i els escàndols
de corrupció del seu partit Convergència Democràtica de Catalunya, pretén construir
un nou espai sobiranista – "órdago" a l’ANC i a
ERC inclós- que li permeti seguir governant, seguir aplicant el seu programa
antipopular i reconduir el moviment sobiranista cap a un pactisme elitista i
inoqu entre burgesia catalana i oligarquia espanyola. I és en aquesta clau que hem d’entendre la proposta de Mas de
legitimar-se amb la proposta de consulta que fa i la perspectiva d'eleccions plebiscitàries.
