Artur Mas, representat de la burgesia catalana, ha
travessat els anys de crisi i aplicat el seu programa neoliberal de privatització,
retallades i destrucció de serveis de l’estat de benestar, assenyaladament la
sanitat i l’educació, fortament contestat en la mobilització els anys 2011-2012.
Ho ha fet de la mà de la instrumentalització del desig democràtic i rupturista del poble de
Catalunya de decidir el seu marc de relacions amb l’estat Espanyol expressada
en les grans mobilitzacions de setembre de 2012, 2013 i 2014 convocades per l’ANC,
anticipant unes eleccions en què no obstant no va obtenir majoria absoluta i
havent de comptar amb el suport parlamentari d’ERC. L’objectiu declarat del govern ha
estat convocar i fer una consulta el 9 de novembre de 2014.
Avui ens trobem amb el previsible
escenari de que l’estat espanyol, via Tribunal Constitucional, no permet fer la
consulta. Mas està compromès amb no trencar la legalitat vigent i també amb
conduir el moviment sobiranista a Catalunya cap a la reforma del règim del 78,
una reforma que impedeixi una ruptura
democràtica i que garanteixi que segueixen manant els mateixos sectors socials
oligàrquics (i no oblidem que una reforma necessita gestos rupturistes per
legitimar-se i desactivar l’impuls rupturista, com va ser la restauració de la
Generalitat durant la Transició). És en aquest marc que, davant el desgast i els escàndols
de corrupció del seu partit Convergència Democràtica de Catalunya, pretén construir
un nou espai sobiranista – "órdago" a l’ANC i a
ERC inclós- que li permeti seguir governant, seguir aplicant el seu programa
antipopular i reconduir el moviment sobiranista cap a un pactisme elitista i
inoqu entre burgesia catalana i oligarquia espanyola. I és en aquesta clau que hem d’entendre la proposta de Mas de
legitimar-se amb la proposta de consulta que fa i la perspectiva d'eleccions plebiscitàries.
2 comentaris:
126Luis, prosseguint amb aquest llarg debat sobre el procés independentista de Catalunya, crec que la descripció que fas de l’estratègia del Mas (CDC) hi ha elements distorsionats i poc fonamentats.
Crec que el teu posicionament analític el condiciones a la necessitat de justificar una posició política, més que aprofundir en les intencions i objectius de l’estratègia del Mas, i als sectors socials que representen. Aquí ja tenim una discrepància.
Suggereixes que en Mas és el representant de l’oligarquia catalana (els grups empresarials relacionats amb l’ IBEX 35, Godó, Planeta, Caixa Banc, Gas Natural…). No ho comparteixo; l’oligarquia catalana prefereix un govern de la socio-convergència. Confia més amb el PSC que amb CDC.
El sector empresarial que dóna suport a n’ en Mas està en Fòrum empresarial “Crèiem en Catalunya” que ahir va fer l’acte a l’ Auditori de Barcelona. Els de l’ Ibex 35 no hi eren. Lògicament, no comparteixen els mateixos interessos polítics ni les polítiques econòmiques; fins i tot, tenen posicions diferents en les relacions laborals. Posar a la dreta catalana-espanyola-vasca en un sol bloc homogeni no és la realitat. La burgesia catalana té uns interessos econòmics diferenciats i oposats a l’oligarquia espanyola/vasca (cas Endesa)a la catalana i aquesta, amb la petita i mitjana empresa. Si vols saber mes coses sobre aquesta diferenciació, hi ha l’estudi de l’ex-diputat del PSC Germà BEL. De fet, els Maragall també en són portaveus d’aquest sector.
De ben segur que la Moncloa i el Palau tenen contactes i negocien; però no es pot dir que tinguin un pacte. En Mas sempre ha volgut pactar i vol pactar amb el govern de Madrid, sempre i quan es garanteixi a la burgesia catalana un “dret a veto” o una influència decisiva a les polítiques econòmiques de Madrid. Però el PP n’ha fet bandera política, l’oposició a les pretensions de la burgesia catalana. El PP és presoner de la política que va utilitzar per derrotar el PSOE: l’anti-catalanisme. La vella política de la Primera Restauració
La posició política de la burgesia catalana no és la de reformar la constitució per millorar-la democraticament, sinó la de tenir un reconeixement “constitucional” dels seus drets econòmics. El seu interès per la constitució espanyola, es restringeix a la seguretat legal i política dels seus interessos econòmics. I d’aquest principi en surt la seva estratègia.
Aquest és la gènesi (i la repetició per quarta vegada a la història d’ Espanya) del conflicte entre Catalunya-Espanya.
Ens podem posar d’acord sobre la naturalesa del conflicte. En aquest aspecte les diferències rauen en el que entenem per burgesia catalana i la seva homogeneïtzació política.
El veritable desacord es troba en el posicionament polític dels sectors socials integrats en el que anomenem classe obrera - molt fragmentats i fins i tot confrontats- davant d’aquest conflicte. El que defenso, i que tu no comparteixes, és la necessitat de participar en aquest conflicte contra l’estat espanyol; defensant la independència, no com un fi en si mateix, sinó com un medi (un pas, una etapa…) per impulsar una república federal o confederal amb la resta dels pobles d’ Espanya. La teva posició, si l’entenc bé, és la de no participar en aquest conflicte (diferenciant-te de la dreta, però no del PSC) i supeditar-te a l’evolució del conflicte polític a l’estat espanyol.
Una dinàmica, d’altre banda, ben diferent, perquè Espanya, sociologicament, té moltes diferències amb Catalunya; i de fet, hauríem de diferenciar Madrid de la resta d’ Espanya. Un detall -i res més que un detall- es veu en la divisió que hi ha en IU i en el PCE sobre el tema de la targetes black de Bankia. A Madrid ho considera com una cosa “normal”, degut a la proximitat amb el poder, i els beneficis que s’ en deriven d’aquest fet; mentre que la resta del territori ho veuen com un privilegi propi del centralisme econòmic i polític (S’ha descentralitzat l’administració però no els Poders). La corrupció es dóna on hi ha el Poder, i no es casual que la part mes corrupta d’ IU/PCE es trobi a Madrid.
Crec, Lluis, que el motor de la lluita de classes no es troba a Madrid sinó a Catalunya. I el pes de la classe obrera a Catalunya pot ser decisiva en aquesta lluita.
Una cosa que comparteixo amb tu, és la serenor en el debat.
reinald
Publica un comentari a l'entrada